Ningú pot negar que aquest senyor no sigui un molt bon cantant, (si començo una crítica així, imagineu-vos veure unes tisores quan t’han amenaçat de castració), però la prepotència no acostuma a suposar-me una bona erecció, ans al contrari.
Ronnie James Dio és l’autèntica veu de tots els temps en el gènere, però aquest nomenament sols a aparegut com a tal en el títol d’un tribut i en articles de periodistes que busquen amb delit fer-li una fel·lació, mai de la seva veu. Per tant, titular un disc propi amb una afirmació tan fatxenda, ja per començar és deixar les expectatives tan amunt que difícilment gairebé ningú satisfarà al públic en general. I Rob Rock haurà de passar per la consulta del dentista per arreglar una destrossa indigna d’algú amb un mínim de nivell de raonament. No té un set-list per editar un directe en condicions; cosa impossible si els seus àlbums són una constant demostració de recursos vocals sense “feeling” i canviar això al cim d’un escenari... Per ser exactes excepte “Savior's Call”, la resta és un perfecte exercici d’avorriment.
Res més que m’empipo.

Devi