Vuitè lp d'aquests mites vivents de l'escena black metalera. "Sanctus Diavolos" representa un pas endavant respecte al camí sonor que va agafar el grup amb el seu anterior "Genesis". Una vegada més, Rotting Christ han aconseguit que qualsevol de les etiquetes amb les que freqüentment se'ls sol associar, com Black Metal melòdic o Black Gothic, no els facin cap mena de justícia. És cert que el que crida l'atenció de primeres són les veus black, els cors profunds, els blast beats, les melodies de guitarra... però la personalitat del grup abasta molt més enllà que els elements més evidents que puguem trobar en qualsevol dels seus discs. Aquesta banda grega ha adquirit des dels seus començaments, una personalitat totalment pròpia i marcada, que els permet continuar sent un dels puntals de l'escena grega, i un dels grans grups de referència de la història del black metal.

Així, a "Sanctus Diavolos", com en anteriors lp's, tornem a trobar una magnífica mescla de totes les evidències sonores que esmentàvem anteriorment, acompanyades en aquesta ocasió per una mena d'element que podríem situar a mig camí entre lo èpic, lo majestuós i lo dramàtic, que aconsegueix acaparar l'atenció de l'oient durant bona part del disc. Part de culpa d'aquesta mena d'element "x" que esmentàvem fa un moment, ve donat pels cors femenins presents en els moments àlgids i dramàtics del disc. Uns cors que, de primers, poden sobtar, i fins i tot sobrar, però que guanyen molts punts a mesura que el subconscient aconsegueix assimilar-los amb la música de Rotting Christ.

Una vegada més aquests grecs s'hi han lluït i ens han deixat com a llegat un molt bon disc per a tots aquells que pensen que el black metal no s'acaba a Noruega.

Ivan Cateura