Lluny queda aquella etapa d'un projecte d'un teclista que per molt secundari que fora, va marcar un abans i un després en el metall melòdic. Thomas Ludolphy va demostrar que un vocalista no tenia perquè xisclar ni esgargamellar-se, havia de cantar amb sentiment encara que tingués una veu esquinçada, i Ferdy Doernberg li va posar música a aquest sentiment.
Massa lluny queden aquells discos que els menys ficats en aquest món passen de llarg mentre altres els tenim especial estima. I no queda lluny a nivell musical, ja que seguim tenint a una banda que combina l'experimentació amb les grans melodies. Seguim veient que després d'acabar un tema, encara que els agradés, han anat retocant detall a detall fins a convèncer-los completament.
Però ja no tenen a en Thomas Ludolphy, i pel que es veu ningú s'ha atrevit a dir-li a en Ferdy que, com a vocalista és, simplement, espantós. Mira que arriben a haver-hi mals cantants, però fins i tot ells aconsegueixen alguna melodia o salvar alguna balada en un disc mediocre…. en Ferdy no…
A veure, és com l'acudit del gat, és seu i se’l folla quan vol. Si el seu disc és impossible d'escoltar no és culpa de ningú més que de sí mateix (bé, i que si ell és dolent, els altres són pitjors fent cors, però normalment un bon vocalista ho gravaria tot ell mateix). Així doncs, seguirem apreciant el treball d’en Ferdy Doernberg en les altres bandes on toca, ja que aquí, el seu nefast treball vocal i la incompetència per a reconèixer-ho, ens és impossible de donar-li ni un aprovat (ni en la seva imitació-tribut a Udo i al “Princess of the Dawn” de Accept a “Deadline” ).

Lluís