 Encara tinc algun record de quan era jo vailet i feien per la tele aquelles pel·lícules de pirates. El millor d'aquelles pel·licules era quan en alta mar apareixia d'entre una espessa boira misteriosa aquell vaixell, el vaixell fantasma, replet d'una tripulació condemnada a navegar eternament. El veterans Running Wild venen a ser més o menys això, un grup de músics condemnats a navegar eternament pels mars del Metall, apareixent de tant en tant d'entre una espessa boira amb un disc i tornant a desaparèixer. I així portem ja més d'una dècada i mitja fent el pirata, i des de el "Death or Glory" repetint-se i reiterant-se a si mateixos i els seus temes (amb el parèntsi del '95 amb el "Masquerade"). I aquest "The Brotherhood" no podia ser una excepció. No aniríem pas bé si a aquestes alçades es posessin a innovar o a canviar la temàtica de pirates sobre la que parlen a pràcticament totes les cançons de tots els seus discs. Si busquem virtuosisme en les guitarres no el trobem. Les rítmiques són simples i iguals en cadascuna de les cançons (però a més de tots els discs de la seva carrera). El baix, cap meravella. La bateria, com les guitarres rítmiques, o sigui, tota l'estona igual. I la veu, sense dubte el més original, però tampoc no és que mati.
Encara que no ho sembli molt, tampoc vull dir amb tot això que el disc sigui dolent; naturalment sempre depèn de com es miri (tot i que en aquest cas si no es mirés es veuria molt millor). Per aquells que mai hagueu escoltat aquesta banda germana el disc pot estar bé. Bé, ratlla una mica, però no està malament del tot. Està bé sentir-lo, al menys per poder dir que has sentit els Running Wild, encara que no cal que us escolteu aquest "The Brotherhood". Amb qualsevol dels seus discs ja n'hi ha prou, total... són tots allò mateix. I pels que sigueu seguidors d'aquest grup, doncs res, que és el de sempre, us agradarà, però potser que aneu pensant en altres grups perque aquest ja començaria a cansar una mica.
Sergi.
|
