 Han tornat. Perdó, volia dir: HAN TORNAT!!! Els seguidors del trio canadenc hem hagut d'esperar 6 anys per tornar a escoltar quelcom nou de Rush, una de les bandes que més ha influenciat l'actual panorama metèl·lic-progressiu internacional, i tot i això, una de les formacions més desconegudes en terres hispàniques, a més d'abandonada pels mitjans. Sis anys durant els que molts de nosaltres vam perdre l'esperança de que el grup es tornés a unir, degut a la sobtada mort de la dona i la filla de Neil Peart el mateix any; és clar, que sota tan terribles circumstàncies, ho haguéssim comprés.
Amb aquesta introducció, la majoria estareu pensant que aquesta crítica no serà objectiva. Doncs us equivoqueu. Igual que el seu anterior disc d'estudi em va defraudar moltíssim, i així vaig declarar-ho als quatre vents, en aquest cas m'he de treure el barret. Aquest disc sona fresc , tot i que per descomptat, no li falta la marca característica de Peart & Co. Estem presenciant el naixement d'uns nous Rush. Per als qui conegueu la trajectòria de la banda, no us vindrà de nou el fet que després de cada disc en directe, mil·limètricament ubicats al llarg de la seva història, aquest grup es reinventa a si mateix i segueix emocionant a nous i acèrrims seguidors. Aquesta nova era sembla estar més a prop de l'última -ara penúltima -, que va del "Presto" al "Test for echo", però amb un toc més... melòdic (?), que no es detecta fins la cinquena escolta o així, ja que el primer que crida l'atenció de la seva nova música és la contundència amb la que la toquen, potser intentant demostrar que tot i que nascuts ja fa molts anys, no són ni volen ser uns entranyables avis semi-metàl·lics, sinó més aviat tres trossos de bèsties que segueixen sorprenent. No teniu més que escoltar els 30 primers segons del disc i preguntar-vos si no hauran estat escoltant massa els primers Napalm Death durant aquest període de silenci.
Cançons destacades? Doncs la primera, per la seva contundència. "Ghost Rider", "Vapor Trails", "Secret Touch", amb aquell toc de baix tan suggerent que s'ha tret de la màniga Geddy Lee (s'ha de dir que el seu baix destaca durant tot el disc, fins i tot més que els tambors de Peart, i dóna a la música un ambient molt reminiscent de Tool, encara que pugui semblar mentida)...
En definitiva, un regal per aquells de nosaltres que portem 6 anys perduts sense la música d'aquests genis. Això sí, avis: no és un disc fàcil. Se li ha de dedicar unes quantes escoltes i bastant d'amor, però al final val molt la pena.
Fausto
|
