Charly Sahona és el guitarrista del grup de metall neoclàssic-progressiu francès Venturia. Això és una bona carta de presentació, atès que la banda està força ben considerada. Però clar, qui la té ben considerada? Groupies disposades a qualsevol cosa per una estoneta amb els músics? O més aviat es tracta dels tius lletjos de la premsa i els freaks amants del progressiu? Segurament es tracti sobretot d'això últim, i clar, en Charly Sahona que serà jove, però no tonto, degué pensar:
“Jo em vaig ficar en això de la música, com tots, per lligar… i ara la gent em diu que sóc bo, però de lligar res de res, qui lliguen són els modernets amb pentinats de llepada de vaca, post-grungies i altres que van d'alternatius per la vida”
Llavors, quina solució hi ha? Doncs simple i lògica: unir ambdues coses. Unir la qualitat com a guitarrista virtuós-progressiu amb el rock alternatiu actual. Per desgràcia, el senyor que posa les etiquetes en aquesta discogràfica és el mateix que en unes altres moltes discogràfiques, i segueix sense tenir la més remota idea del que diu, ja que ens presenta aquest disc com una barreja de Dream Theater amb 30 Seconds To Mars i Muse. Uhmmmmmm….. no. Tots els que ara tingueu en ment tappings de deu minuts o la veu cridanera d’en James Labrie, traieu-vos-ho del cap, la part de metall progressiu és a l'europea, és a dir, qualitat sense aclaparar. 30 Seconds to Mars actualment fan dels nous U2, així que… tampoc. I Muse, el ganxo i la producció que tenen els seus temes… doncs menys.
Tenim temes de metall progressiu que passa bé, amb ritmes, tornades i una veu al rock/metall alternatiu canadenc, melòdic però sense pujar massa de tons. La idea està molt bé, la barreja és molt interessant i el resultat és sorprenent, només falta que per a un proper intent contractin a un productor de rock alternatiu perquè acabi de donar-li el so final i el ganxo per arrodonir els temes i fer-los atractius de bones a primeres.

Lluís