Saltatio Mortis són una d'aquelles bandes alemanyes que viuen de prop la música que practiquen. Qualsevol espavilat podria pensar: Quin grup no viu de prop la seva pròpia música? ¿Què passa, que els artistes fan la seva música a través d'una connexió remota via RDSI cap als seus instruments ubicats a milers de quilòmetres de distància? Els espavilats que hagin pensat alguna gilipollada de l'estil que es posin en fila que hi ha llenya per tots.

L'estil que practiquen aquests alemanys és el Folk-Medieval Metal Electrònic, així que els més posats en el gènere, ni per casualitat intenteu equiparar-los a uns In Extremo. Quan dic que viuen de prop la seva música vull dir que utilitzen instruments antics, d'aquells històrico-folklòrics que tenen aquells noms tan estranys que mai aconsegueixo recordar (de la gaita no passo). Les melodies d'aquests instruments més la bateria i els sintetitzadors i elements electrònics usats són els que porten el pes de les cançons, mentre que baix i guitarres estan per omplir. I dic per omplir perquè senzillament s'encarreguen d'omplir, d'aportar aquella agressivitat que ha de portar sempre quelcom que s'etiqueti com "Metal", però res més.

La veu no és gutural, res de crits i més aviat tenim quelcom nítid que fa agradable l'escolta i que, juntament amb les melodies gaiteres (i de tots aquells instruments històrics estranys) fan del disc quelcom molt amè i fins i tot ballable (per als més posats en l'època), i que crida l'atenció ja després de la primera escolta.

Una cosa és certa, els més puristes direm que les melodies semblen molt repetitives provocant que les cançons es vegin simples i molt semblants unes d'altres. Però bé, t'entretens una estona...

Sergi