Vista la música d'uns Saltatio Mortis avui dia, el primer que pensem és “tros d’amariconats que no tenen collons de fotre canya”, però clar, no pensem que ells eren aquí fent això mateix abans de l'aparició del Pagan Metall i Víking Metall. Encara que en teoria eren per a públics més minoritaris, van tenir més èxit i van acabar adaptant més el nostre sentit musical a aquesta canya que al tradicional folk metall. I per si no n'hi hagués prou, havent-los tret el pa als músics de folk metall, van arribar In Extrem i van arrasar amb tot.
Saltatio Mortis van intentar adaptar-se amb una miqueta més de canya, però no ho van aconseguir, així que van intentar l'opció oposada, anar acostant-se cada vegada més cap a un folk acústic. Però llavors van i els apareixen les bandes de neofolk, ambientals, etc… i els foten l'invent.
Així que, Quina opció els queda? Tornar al que saben fer millor, un folk metall tradicional que queda massa light (per no anomenar-lo hipiòs) als sentits del públic en general, però que sens dubte tornarà la fe en l'estil als amants del gènere folk clàssic, amb temes més tranquils i altres un xic més agressius i ballables, sent la banda sonora per a tots els moments d'una nit a la muntanya al voltant d'una foguera, i no només per als moments d'èxtasis alcohòlico-psicotropico-pastoril.

Lluís