Amb la marxa d'absolutament tot el teu grup en els últims anys i amb ells, gran part del teu públic, el que no pot fer en Niko és acontentar als qui volen el mateix de sempre. Mentre els fotis un parell de temes al final amb aguts, forçats o no, ja diran que és Saratoga de tota la vida. No tens perquè evitar el possible nou públic i començar un cd amb “Después de la Tormenta”, on en la tornada tenim quelcom tan forçat com la frase “dejo de huir hacia atrás y que las aguas se calmen”pujant al màxim de la capacitat en aguts de l'Antonio en les últimes paraules, i doblant-ho amb un altre agut. Per què? Què coi cal emfatitzar en “es calmin”? El concepte d'una música que expressi la lletra s'el passen pel folre dels coll*** per un fotut agut forçat amb l'únic propòsit d'acontentar a qui troba a faltar a en Leo.
Tampoc no entenc com el segon track, sent dels millors del disc a nivell melòdic, s'el carreguen amb una lletra que comença bé, com un conte amb segona lectura, però acaba sent un pamflet jipioso-ecologista sense cap gràcia, al més pur estil Stratovarius, en una banda com Saratoga que per a res no enganxa amb aquesta imatge.
I ja amb el tercer, típica lletra feta perquè el vocalista assenyali a alguna joveneta que es vulgui tirar després del concert i perquè la gent tingui un altre himne beneit. Per sort, a partir de la meitat del disc el tècnic de so es devia quedar mig sord amb tant agut, i recuperem força l'estil musical del “Vientos de Guerra”, i encara que seguim amb la imitació de Leo, la veu natural d'Antonio, amb més cos i un tant més greu pren més presència i acaba sent una segona meitat de disc agradable d'escoltar, sobretot després del suplici dels primers tracks.
Segueixen sense aprofitar les possibilitats de la banda, ancorats en el passat i enfocats únicament en el públic que no accepta l'evolució musical.

Lluís