Haurien d'aprendre els grups veterans espanyols de gent com Saxon, a part de Jose Carlos Molina i de Rosendo, pocs més són els que ofereixen una imatge mínimament decent i sense donar llàstima. Saxon, al contrari, mantenen una estética acord amb la seva música, no ens els podem imaginar sortint a l'escenari amb una cinta rosa d'aeròbic al cap, cosa que, per desgracia, passa bastants cops per aquí.

Saxon ja no són aquells joves de vint anys dels setanta amb pantalons acampanats, però encara li foten canya al directe i, junt amb els Judas Priest, són dels pocs grups que ens venen al cap quan pensem en els que s'han endurit amb el pas dels anys en comptes de suavitzar-se. La veritat és que en aquest compacte hi ha algun mig temps o algun tema no del tot potent, però també hem de dir que no hi ha cap balada, ¿¿¿¿¿quants grups dels denominats o autodeclarats "potents" s'atreveixen a treure un compacte sense cap baladeta??????

No ens atrevim a dir que aquest Metalhead estigui al mateix nivell que el Unleash the Beast, potser no és tan complet, però s'ha de recordar que aquest últim any Saxon ha sofert una divisió entre els seus membres (els components del grup, no anem a imaginar rés gore a les parts íntimes), resultat de la qual, s'han dividit en dos grups diferents, ambdós amb la intenció de fer servir el nom de Saxon, cosa que hagués estat una mica liant per als fans i amants del gènere. Al final es va resussitar el primer nom del grup "Son of a Bitch" i el nom de Saxon se'l va quedar Byford que, amb la seva veu, segurament és l'element més característic dels Saxon de tota la vida, suposem que els que s'en van a Son of a Bitch es quedaran amb el contracte amb Virgin, amb els quals està Carter, el jovenet del grup que deu estar sobre els trenta i escatx, i que ens va fascinar als que, amb deu anys menys i sense estar tocant cap instrument no podíem seguir el seu ritme de moure la melena durant tot el concert com si d’un posseït es tractés. Encara ens preguntem com a la seva última visita a Espanya no es va desnucar unes cinc centes vegades com a mínim.

Però anem al tema, aquest Metalhead, que encara i no estar al mateix nivell musical que l’Unleash, poc li falta, i en quant a potencia, rés li té a envejar. Lògicament la escisió ha deixat marca, però sembla que Bylford la ha sabut dissimular molt bé, amb temes potents i ràpids amb els que ens té ben acostumats des d’aquell Rock the Nations o el Solid Ball of Rock. I amb aquell so típic de Saxon amb la veu melodiosa sola per sobre d'una guitarra marcant el ritme. Cosa que en algun moment del compacte sembla semblar-se a un lleuger intent de Rap, però suposem que només és cosa de la nostra imaginació i/o de la acumulació de cerveses al nostre cos i nivell d'alcohol a la nostra sang.

En definitiva, un dels pocs entre els grans mites que segueix en peu i, en aquest cas, en peu de guerra i donant més guerra que mai, esperarem el cd de Son of a Bitch per veure si el mon del Metal ha sortit guanyant amb aquesta divisió i en lloc d'un mític grup, gran com mai, en tenim a dos.