Saxon celebren més de 20 discos i 30 anyets de res en el món del metall. I com ho celebren? Un DVD? Un directe? Un The Best Of? Doncs no, res d'això, un nou treball d'estudi. Una excusa més per treure'ns el barret davant aquests supervivents de la NWOBHM, els quals s'han mantingut fidels al seu estil en tot moment (que trenta anys són molts moments junts), però enlloc de "madurar" i oferir-nos discos de balades, o treure discos patètics com a excusa de gira, han anat endurint el seu so i imprimint velocitat a les seves cançons.

Val, segurament els seus últims grans discos van ser el "Dogs of War" i l' "Unleash the Beast", però una cosa és no arribar a aquest llistó tan alt i una altra molt diferent és tirar el llistó pels terres, patejar-lo i vomitar a sobre seu com els Deep Purple.

En aquest "The Inner Sanctum" hi trobem una primera meitat de cd on reina la velocitat, recolzada pel retorn de Nigel Glockler a la bateria i combinant la seva estada en Saxon amb el seu treball amb Paul Di'Anno (o el que queda d'ell), i una segona meitat de disc una mica més calmada, més heavy, buscant més les melodies.

Jo no sé quant temps més aguantaran aquest ritme tant Byford com Quinn, i més en directe, però repeteixo que de moment, no només no fan el ridícul, i aquest disc n'és una mostra més d'això, sinó que mantenen un bon nivell tant en estudi com a sobre dels escenaris, segueixen tenint tot el meu respecte.

Lluís