És fantàstic trobar un grup que puguis identificar amb els tres primers acords de qualsevol cançó i, per suposat, amb la veu. És fantàstic trobar un grup que no s’assembli a ningú més que a sí mateix sense repetir-se ni reiterar-se en sí mateixos. No és un disc per posar-li un deu, però sí al grup.

Segueixen essent emmarcats com un grup de Death Metal, tot i que, des de l’anterior àlbum, Frozen, la melodia ha pres una importància tal que ens costa d’acceptar-ho, a part, la velocitat i la potencia han anat decaient des d’aquell Down, cosa que encara ens fa més difícil de classificar-los com a grup de Death Metal, tot i que tampoc sabríem on més posar-los, en tot cas, mereixerien un nom propi donat el seu estil particular i intransferible.

L’obscuritat i la malenconia afloren en totes i cadascuna de les cançons, causat tant pel so i els ritmes que prenen les guitarres com per aquesta veu tan particular de Ville Laihiala. De moment disposem de la copia de promoció, o sigui que no sabem si quan surti al mercat sortirà també alguna edició especial amb versions tan divertides i impressionants com va passar al Frozen, on varen demostrar que no està renyida l’obscuritat i la malenconia amb el bon sentit de l’humor, especialment amb la insuperable versió de House of the Rising Sun. En aquest Crimson però, observem (a part del seu gust per títols de disc monosíl.labs) que mantenen una part d’aquest sentit de l’humor tot i que en la seva vessant més negra.

Certament no hagués estat de més un punt més de potència, però llavors potser el disc no hagués estat més que un Frozen II, i d’aquesta forma segueixen l’evolució que es va iniciar al Frozen respecte del Down amb temes cada cop més treballats però menys potents, com els darrers discos de Rage però sense fer uns salts tan salvatges. Tot i això, la segona part del disc s'endureix bastant més apropant-se al Frozen.

No sabem si és la còpia de promoció o alguna cosa passa amb aquest compacte, doncs havent-lo provat a diversos reproductors i ordinadors ens surt una cançó de més al disc, la qual no es pot reproduir de cap manera, i la darrera cançó oficial, My Slowing Heart, té cinc minuts afegits on no sona rés a part d’una curta frase de difícil comprensió cap a la meitat d’aquests cinc minuts, com veiem, mantenen aquest toc d’extravagància que sempre els ha caracteritzat.