I com no, en aquest 2010, un aaaaaaaaaaaaltre disc homònim. Si ja no hi ha ni creativitat per posar-li títol a un disc, com esperem que n'hi hagi per compondre música?
De fet, aquest disc té tots els elements per ser el menys creatiu d'aquest any: música basada en el power metall, èpic, veu femenina. i sí. però no.
Dic que sí, que no va més enllà del que qualsevol banda de power pot anar, temes en la seva majoria força previsibles, riffs i ritmes força típics i tot el que fa que hàgim avorrit aquest estil. I el "però no" seria la gran versatilitat de la Sabrina a les veus, cantant en tons més baixos (en cap moment del disc arriba a ser power de veu cridanera, també cal dir-ho) quan es combina amb veu masculina, principalment gutural, com en "The Ones Who Breath The Flame", amb unes línies vocals i uns ritmes que ens recorden a uns Sinergy, i que és força agradable d'escoltar.
És a dir, tenim cançons típiques i tòpiques, i altres que no tant, una vocalista que no aclapara tant com moltes altres que no saben sortir del mateix to en tot el disc, uns cors èpics força limitats i controlats.
En fi, un disc que, com la majoria de discos de Power Metall creat després del 95, ni passarà a la història, ni crearà escola, ni res de res, però si cal distingir entre els que molesten i els que no, aquest estaria en el segon grup.

Lluís