Quartet nord-americà que practiquen un fresc i melòdic metall progressiu amb tints neoclàssics. I realment podríem estar parlant d'un fantàstic treball, "original", expressiu, ben treballat i compost, si no fos pel seu únic problema: Greg Hupp, el seu cantant. Jo no entenc com una persona no pot racionalitzar de la següent manera:

-"si no arribo als tons, directament, o practico, o m'apunto a classes de cant, o baixo algun to e intento, sense canviar l'estètica de la cançó, aconseguir coses similars per així no rebentar els timpans als meus oients".

Perquè des de la meva època d'adolescent en la que, pastanaga en mà que robava de la cuina de la meva avia, em dedicava a destrossar-me les cordes vocals, intentant arribar als tons d'en Sebastian Bach, no havia tornat al pis de la meva mare per a escoltar les cançons a l'estil "karaoke", ja que per desgracia la meva cadena de música no posseeix tal funció. I sentint-ho molt, i degut a la gran qualitat dels altres tres músics, que no volia deixar de costat, a això m'ha forçat aquest senyor o els quatre a la vegada, perquè jo em pregunto:

-els U.S.A. són tant petits com per a no poder trobar un cantant en condicions o és que a la resta del grup ja els agrada l'estil de l'actual?.

Jo ho ignoro, per tant, i a expenses de que aquesta gent, amb influencies, molt ben treballades, dels Symphony X, reflexionin i prenguin cartes en l'assumpte, per la meva part sols puc recomanar, i molt, al grup per la seva eminent capacitat a l'hora de composar.

Devi