Abans de res, advertir que no hi ha cap Paranoia capaç de fer una crítica totalment objectiva d'un grup al que ja fa anys que li tenim mania per la seva excessiva ploclama de la cristianitat i les portades tan lletges que solen tenir.

Amb les portades, no seguim igual, sinó que anem a pitjor, doncs aques nou artwork només es pot definir com a "horrorós".

En canvi, el que hi ha més enllà de la portada, el que importa, música i lletres, semblen prendre un millor rumb que en anteriors cds, ja no trobem aquelles frases tan directes que als no-cristians ens fereixen només d'escoltar-les; amb aquest nou disc pots optar per interessar-te per les lletres o simplement escoltar la música. I referent a la música, també ha millorat, sobretot si comparem amb aquell pastís inaguantable del "Goodbye". Han evolucionat el seu metal melòdic cap a un power amb una base rítmica predominant al més pur estil d'uns Gamma Ray de mitjans dels 90 (només cal escoltar com comença la primera cançó que dóna títol al cd).

És cert que hi ha molts (masses) grups en aquest mateix estil, i que podríem jugar amb ells a les set diferències sense que ni els mateixos grups les trobessin, però a part del poc interès que pugui suscitar en nosaltres aquesta constant reiteració musical, s'ha de reconèixer que Seventh Avenue sona força bé i els seguidors del power melòdic europeu tenen un altre compacte a incloure dins les seves previsions econòmiques.

Lluís