 En els darrers anys és bastant freqüent, en aquest món del Metall, trobar-nos amb una pila de grups creats per determinats components (en principi importants) d'altres bandes més o menys conegudes. Aquests grups acostumen a dur el qualificatiu de projectes, i acostumen a ser simplement un complement al treball que l'individu fundador realitza en el seu grup principal.
No és fàcil formar un grup de Metall i fer un bon disc. Molt menys fàcil és doncs, formar part de dos grups a la vegada i fabricar un bon disc per cadascun d'ells. Per aquesta regla de tres, mantenir un nivell de bons discs en els dos grups durant molts anys diguem que és quasi impossible. Bé, doncs imagineu-vos ara que algú intenti compaginar amb quatre o cinc grups a la vegada. Doncs des d'Amèrica, Jack Frost (ex Savatage) és capaç de fer-ho. The Bronx Casket Company, Speeed, Metalium (per sort per ell aquí ja no hi toca), Frost Bite (projecte en solitari on prova sort amb la música progressiva) i per últim Seven Witches.
"Xiled to infinity and one" és el títol del tercer àlbum editat per Jack Frost al capdavant dels seus Seven Witches. Bé, és físicament el tercer àlbum, però en realitat és el primer més o menys seriós. A diferència dels dos anteriors treballs, aquí es poden començar a escoltar coses una mica bones, amb una mica de cara i ulls. Power Metal a l'americana, amb un so molt a lo Judas Priest de l'època post Halford, destacant sobretot els riffs agressius en les guitarres i la veu del cantant amb aguts a lo Ripper Owens. Però tot i ser un disc que comença i acaba amb dos temes molt bons com "Metal tyrant" i "See you in hell", hi ha masses cançons per omplir, molt monòtones i un tant avorrides, que fan difícil arribar al final sense haver-te saltat cap d'elles. Total, que ajuntant les millors cançons dels tres discs trets fins al moment, quasi aconseguim fer-ne un dels bons. I dic QUASI. Arribats a aquest punt, la reflexió: No seria potser millor no pensar en tantes coses a la vegada i dedicar-se de ple a un projecte en concret? Perquè és que això és una mica com la cervesa, a veure si m'explico: Una bona cervesa te la beus a gust, assaborint-la en cada instant i un cop acabada te'n beus una altra, i una altra, i en definitiva, que un estaria bevent sense parar fins caure a terra si fos possible. En canvi, una mala cervesa, una cervesa aigualida, és quelcom que et beus si no hi ha res més, si no hi ha res millor que prendre. I això és en definitiva el que tenim aquí, un disc (i un grup) que mira, si no hi ha res millor... El problema (per sort) és que hi ha coses molt millors, i per tant no val la pena perdre massa el temps amb això.
Sergi.
|
