Denuncio al Paranoia Me(n)tal Show i a tots els seus integrants (tret d'un de satànica compassió que es sentirà al·ludit quan llegeixi això). I ho faig perquè he vist la llum, com la Caroline, y m'he adonat que en el seu intent, més o menys realitzat, de ser crítics i objectius no han caigut en el compte de l'insostenible drama en el què han de viure els músics mediocres del metall (o músics del metall mediocre). Veig a les famílies que ja no els conviden als dinars de Nadal. Veig els amics que ja no els truquen per anar a veure la nova de "El Senyor dels Anyells". Els veig al seu profund pou, que ells mateixos han cavat amb la pala d'actitud forassenyada.

Bé. Descarregada del meu interior la dosis diària d'ironia diré que rés te això a veure amb els grecs Shadows Dance, doncs aquests es desmarquen de la lacra de la música d'incerta qualitat firmant un disc que té de tot, proporcionat i ben repartit: elements clàssics (cors lírics i seccions de corda), una sòlida base gòtica, cosetes més extremes, veus guturals i femenines, detalls electrònics i passatges acústics. Endollem la minipimer a mig temps et voilà.

He començat denunciant i acabaré fent-ho, però ara de veritat. Sense voler desmerèixer l'esforç realitzat per petites discogràfiques, com aquesta, per impulsar grups, he de dir que em resulta indignant que hi hagi músics famosets, inclosos en la mediocritat de la què parlava abans, que vegin com bones sumes de diner recolzen la seva música repetitiva, avorrida, previsible i freda en forma de medis tècnics, humans i publicístics. Mentre, ments creatives i disposades a aportar quelcom positiu a l'escena es veuen marginats a l'underground. I aquest és un cas tipològic.

Ivan Sàez