 Bateria al ralentí, baix gruixut i penetrant, atmosferes malencolico-depressives, veus espectrals, tot això i més és Shape of Despair.
El sol s'està ponent, una casa enmig del bosc, una figura humana amagada en la penombra d'una habitació, una pistola sobre la taula, massa anys de desenganys i frustracions, la mà tremolosa recull l'arma, ha arribat el moment...
Totes aquestes paranoies no són gratuïtes, i és que amb cada cançó de Shape of Despair, et pots crear una fantasia maniaco-depressiva molt més al.lucinant que qualsevol de les històries que es munten les ties dels anuncis quan es posen compreses amb ales.
Aquest no és un grup senzill d'escoltar, sobretot per l'extrema lentitud i l'extensa duració de les cançons, i de ben segur que no seran mai un grup conegut per les masses, però de tan en tan, ve de gust quedar-te a casa, a les fosques, posar-te els cascos, aïllar-te del món i escoltar a un grup com Shape of Despair.
Com a anècdota, cal destacar la participació de Pasi Koskinen en la realització de les veus masculines d'aquest "Angels of Distress", oferint-nos uns registres vocals molt diferents als que ens té acostumats a Amorphis.
Ivan Cateura
|
