El món s'ha acabat. Només queden bones intencions, hipocresia, dolor, mentida i, sobretot, foscor, molta foscor.

En el seu anterior lp, Shape of Despair ens oferien un disc devastador, que burxava dins de les ferides obertes que lluitaven inútilment per cicatritzar. Aquella obra mestra del Funeral Doom ens mostrava directament la fi del món. Amb el nou "Illusion's Play", la banda finlandesa ha sigut piadosa amb les nostres ànimes i ha suavitzat el seu discurs. Molts temes s'han accelerat i, tot i conservar molts passatges de Funeral Doom, la visió general és més propera al Doom clàssic i fins i tot al gothic, sobretot gràcies a certs passatges de caire melangiós.

Aquesta suavització musical també es deixa notar en l'apartat vocal. Les veus femenines ja no representen la veu de la consciència torturant l'anima del mortal; en aquesta ocasió, han guanyat en calidesa i preciosisme però, en definitiva, no resulten tan impactants com en anterioritat. Això sí, Pasi Koskinen continua mostrant la seva faceta més obscura i cavernosa, cosa que no podia fer a Amorphis, i aconsegueix crear unes ambientacions vocals totalment aterradores.

Així, en línies generals, ens trobem davant d'un treball menys intens i opressiu que l'anterior "Angels of Distress" que, en certs passatges, es podria arribar a acostar al perillós "més del mateix" però que, sortosament, continua conservant la dolorosa i tortuosa personalitat de la banda.

Ivan Cateura