Es veu que a Espanya encara queda gent que no ha gravat un disc de Metall, i se'ns presenten els Sheratán amb un so bastant típic però amb intencions de ser una mica més que una mera còpia de les bandes dels 80 .

La veu té gran diversitat de matisos i registres, i un cos i capacitat d'esquinçar sense perdre tons envejable per a molts suposats cantants amb diversos discos editats. Encara així, s'insisteix a usar reiteradament el falset per a arribar on la música no requereix, i se'ns fastidia amb "yiiieeeeeeaaaaaaaaaahhhhhhhhhhssss" innecessaris, que l'única cosa que provoquen és que es trenqui l'harmonia que adquireix la música amb la veu quan aquesta manté el seu cos, però que perd totalment a l'emprar el falset.

La base rítmica és poderosa, variada i ràpida, amb bons detalls, que incomprensiblement cau en l'error d'usar ritmes al més pur estil Maiden (llegeixi's Terra Santa a Espanya), quan a la resta de la cançó havia aconseguit bona nota.

Encara que les melodies i riffs de les guitarres no aportin gens d'originalitat, m'ha agradat el fet que no es dediquin a mantenir el ritme per sota de la veu per a lluir-se al solo i esperar a la pròxima cançó per a fer quelcom interessant. Es llueixen quan se'ls cedeix el protagonisme, però quan estan en la retaguardia no paren de desgranar petits detalls que donen color i donen suport tant a veu com a base rítmica.

Si es desfessin d'aquests horribles falsets, d'aquestes lletres típiques d'interès escàs i d'aquestes clares influències, tindríem a un grup bastant decent, amb una música que no està ancorada als 80, i que té possibilitats de mirar cap al futur.

Lluís