Aquest paio és un geni, una màquina, el puto amo dels teclistes... És l'única cosa que se m'ocorre dir de la persona que ha aconseguit que Yngwie Malmsteen toqui per fi quelcom remotament semblant al que a alguns ens va fer enganxar a la seva música. I no només toca Yngwie... Vegem què hi posa al CD: Al DiMeola, Steve Lukather, Yngwie, Zakk Wylde, Simon Phillips, Billy Sheehan, Tony Franklin, Jerry Goodman.

Amb una llista com aquesta hauria d'apagar l'ordinador i passar d'escriure més sobre aquest disc, tot i que els que ja m'aneu coneixent sabeu que no és tan fàcil lliurar-se de mi, i menys quan un disc m'ha agradat. Agradat dic? Estic enganxadíssim! Això és de lo millor que ha sortit aquest any...

El disc està plagat de composicions impressionants, autèntiques obres mestres. Lo millor de tot: que l'amic Derek no s'ha limitat a tocar amb una estrella o altra en determinades cançons, sinó que ha combinat a diferents músics segons el resultat que volia obtenir. ¿Us podeu imaginar el que pot ser tenir, entre d'altres, a Yngwie, Al DiMeola, Billy Sheehan, Tony Franklin i Simon Phillips -apart de Sherinian, és clar- tocant tots junts en el mateix tema (perdó, TEMA)? Doncs no, és molt més que això... És com si us preguntés: ¿us imagineu una setmana a la mansió de playboy (de convidat a cos de rei, s'entén) no realitzant la fumigació anual contra escarabats i demés membres del paranoiashow? Doncs tampoc encertaríeu, per molta imaginació que tinguéssiu.

He d'admetre que des de que vaig conèixer Derek Sherinian en la seva etapa Dream Theater, la meva admiració per ell ha anat creixent amb cada disc que ha anat traient, ja sigui com a ell mateix o com a Planet X. Encara que una mica difícil (per alguns, qualsevol cosa instrumental és difícil), jo diria que aquest és el disc més assequible que ha tret fins a dia d'avui. Assequible sí, però 100% brutal. S'ha d'escoltar per apreciar tot el que té per oferir.

Fausto