Si sabés danès, els hagués trucat i segurament la meva pregunta hagués estat “Però tu, tu… tu què cony… vaja… bàsicament… tu, tu què?”
Però després vaig pensar que segurament la discogràfica en escoltar aquest disc ja els hauria preguntat això mateix, bàsicament per provar d’entendre aquest… això… el que sigui que és.
Es defineixen com a rock-metall alternatiu, i realment ho és, però no en el sentit d'alternatiu com rock-metall així més modernet, sinó en el sentit de ser una alternativa a… doncs… a… a tot, en general.
Aquests senyors han pres l'esquema del rock J-rock japonès, o el que és el mateix, el barrejar-ho tot, però si allà barregen death amb hardcore melòdic, doom, pop, etc.. Silence of September han decidit occidentalitzar-ho tot, i el que barregen és una mica de Nickelback i altres del rock alternatiu canadenc-americà, amb metalcore, amb emocore, amb post post-hardcore, i altres coses que els vénen en ment, per exemple, ficar uns cellos o violins baixos la part més metalcore (han inventat el metalcore simfònic?), i després ficar les mateixes melodies però amb samplers electròniques sota altres parts. Si haguéssim de posar-li una etiqueta en pla superentesos del metall anomenaríem a l'estil “EDC” (estrany de collons), perquè a veure, la idea de transportar l'esperit rock j-rock o metall j-metal als sons europeus no està mal, i com a primer intent està força ben aconseguit, ara els falta lliurar-se de tota aquesta multitud de complements, perquè entre l’estrany de l'estil, i la saturació de sons costa escoltar-s'ho, si el simplifiquessin una mica i tinguessin més clar no només el que volen fer, sinó com volen que quedi això que fan, s'agrairia.

Lluís