Té gràcia doncs la mateixa nit que vaig conèixer a aquest quartet català, quan em varen demanar que els descrigués musicalment, i després de tenir que pensar-m'ho massa, conseqüència de la excessiva ingestió de cervesa, vaig acabar definint-los com alternatius psicodèlics. Conclusió: si hi posés una mica més de voluntat per la meva part, en la ingestió de cervesa s'entén, acabaria definint a Bob Dylan com a folk neoclàssic. Dissertacions psicotròpiques apart, si amb allò volia definir-los com a rock progressiu amb tocs alternatius, doncs no em vaig equivocar gaire. La veritat és que en aquesta, la seva primera demo, ens demostren ser una banda que uneix moltes influències, des de Radiohead, passant per l'stoner dels mítics Kyuss, al rock progressiu actual i clàssic (impressionant la versió de "The Wall" de Pink Floyd que varen tocar al seu compacte i entretingut directe, que vaig tenir el plaer de presenciar, llàstima que aquí no l'hagin editat), passant per lleugeres reminiscències grunge. Normalment, esbudellaríem sense pietat a qualsevol que tingués tants punts de referència per plagi, però Sixteen demostren intel·ligència, molta, el que fa que això en lloc de ser un defecte ho converteixin en virtut, virtut d'ajuntar tant i sonar personals, propis. I el seu so és convincent, complint tots amb bona nota en el seu treball com a instrumentistes. En certs aspectes les seves atmosferes, em recorden a les que apareixien a "Ice Cycles" dels Platypus. I per si fos poc, la rockera "It's Over Now", és d'aquelles cançons que hauria d'exhibir-se en un museu, cosa de la que molts grups actuals amb contracte no poden vanagloriar-se. Solament els hi trobo un defecte i és que el cantant, podria donar més de sí, o cantar amb més força. Però això és sols una opinió personal.

Devi