No vaig ser mai un gran fan dels Guns, i em reitero en el fet que un Appetite i dos Illusions sumen només tres discos i que això no fa a la millor banda del món.
Deixant això de banda, l’Slash, encara que pocs ho creguéssim possible, va resultar ser l'equilibrat del grup, i ja des de seu Slash’s Snakepit, ens va sorprendre amb un hard rock molt més seriós del què venia fent fins al moment.
Tampoc no us diré que m'han encantat els cds d’Snakepit o de Velvet Revolverr, que reconec que són bons, però els faltava un punt de diversitat i d'atreviment per a mi. Ara ens arriba aquest cd de col•laboracions, que encara que el single “Sàhara” fos força passable (de fet, hi ha alguna edició del cd on han prescindit vilment del tema), el disc en conjunt m'ha agradat.
I ho ha fet per diverses raons, una és l'esforç per mantenir-se en aquest hard rock seriós i ben fet (encara que hi tinguem aquesta versió mitg rapejada de “Paradise City”), i l'altra és la diversitat, ja que cada tema sona diferent acostant-se al so de la banda referent del vocalista de torn, ja sigui un Ozzy, un Ian Atsbury o un Iggy Pop. Ha tingut la humilitat de posar-se al servei dels col•laboradors, i el resultat ha estat, simplement esplèndid. Després d'escoltar aquest cd, ens deixa una molt bona sensació, i la idea de que si la preciosa Fergie volgués, podria liderar a uns Guns sense Axel, complint i cantant com l’Axel porta més d'una dècada sense poder fer.

Lluís