Tornen els emmascarats, amb nous disfresses, però encara que hagin fet molta publicitat d'això, no és ni el més destacable ni el més important que porten de nou.
La principal novetat és que aquest títol va dedicat als seus fans més acèrrims, a aquells que volien una música regida per ritmes brutals, i tot i que el single “Psychosocial” mantingui aquesta línia, només segueixen aquesta norma dos o tres cançons més d'entre la dotzena que componen el disc.
Es trenca la norma i es fa perquè el seu vocalista Corey Taylor ve de gravar un magnífic disc amb Stone Sour, on ha explorat tot l'elenc de registres que pot aportar i que li ha servit perquè entre d'altres, Apocalyptica, hagin requerit dels seus serveis i no per fotre quatre brams com era el normal en aquestes peticions per col·laborar, sinó per donar-se-les de bon cantant.
Si amb un grup treus la pasta i amb un altre et sents realitzat, pots fer com en Bruce Dickinson i baixar el cap, deixar la seva magnífica carrera en solitari i guanyar pasta amb Iron Maiden, o pots fer com en Corey Taylor i barrejar els dos grups. Temes més melòdics són els que regeixen aquest “All Hope Is Gone” de Slipknot, amb tornades plens de força, melodia i sentiment, que ens porten a pensar en Stone Sour, però amb una base rítmica brutal i unes guitarres afiladíssimes que segueixen sent Slipknot al 100%.
No agradarà als seus fans més tradicionals que només demanen canya, però per a tots aquells als qui ens agrada un Corey Taylor en les seves altres facetes o simplement havíem demanat alguna cosa de melodia en Slipknot, és un molt bon cd.

Lluís