Per tots és ben sabut que grans i il·lustres reis de les sis cordes com Yngwie J. Malmsteen i Axel Rudi Pell posseeixen en dot de descobrir magnífics cantants per posar veu als seus discs. Una altra cosa no faran, però això de trobar genis vocals se'ls dóna molt bé, potser perquè tenen una mina de "grans veus", o un laboratori on clonar i experimentar amb espècies protegides. No sé on està el secret, però a la massa aquest cop segur que no.

Jeff Scott Soto és un d'aquests descobriments vocals que apareix en una quantitat inimaginable de discs sense que ni ens n'adonem, bàsicament perquè sempre ve camuflat sota el nom d'algun famós com els anteriorment esmentats.

"Prism" és el segon treball en solitari d'aquest gran cantant, i realment demostra que la seva capacitat de composició no és poca. Tenim bones cançons, la majoria carregades de magnífics coros i melodies d'aquelles que no triguen en entrar-te, però tenim també un disc excessivament lent, composat per cançons a mitjos temps o fins i tot menys (en la línia dels seus treballs amb Takara) i amb un enfocament rocker més aviat xapat a l'antiga. Però bé, una cosa no treu l'altra, ja que un bon disc no sempre ha de ser sinònim de velocitat i duresa, i tenint en compte que és perfectament utilitzable per una velada amb alguna simpàtica senyoreta, doncs ja tenim un disc si no notable com a mínim útil, i a més a més apte per a tot tipus de públic.