 Des de Càdis ens arriba aquesta formació de Heavy Metal melòdic, amb un disc homònim que pot fer les delícies dels amants del gènere. No és pas que es tracti d'una estrena espectacular, però segurament és de les millors que he sentit jo dins el panorama estatal, que tot i estar vivint un cert renaixement deixa encara molt a desitjar.
La proposta dels Sphinx no és gens complexa, es limiten a executar una sèrie de temes, la major part del quals composats fa ja un temps (en diferents etapes del grup), i arranjant-los de forma que resultin molt atractius, sense per això haver de recòrrer a tècniques més comercials como fan d'altres. I en bona part és aquí on rau la gràcia dels Sphinx, no es compliquen la vida intentant composar quelcom que després no sabran tocar, o tocant quelcom que en realitat no han sabut composar en condicions.
Enfoquen la seva música amb tanta honestedat com il·lusió, i són aquests principis bàsics dels què no hauríem d'oblidar-nos. Compten amb un cantant francament bo, en Manuel, tot i que en certs passatges es dedica a fer dibuixos vocals quasi impossibles, una mica forçats; si deixés fluir la seva veu amb una mica més de naturalitat guanyaria encara molt més.
Tenen el bon camí més que marcat, ara tan sols els falta definir millor en un futur per arribar a convertir-se en una realitat del panorama metàl·lic estatal.
Ivan Sàez
|
