Per a ser-vos sincer, després d'escoltar aquest cd per primer cop, no em va agradar, em va semblar que repetien el que ja havien fet Sphinx i que les cançons estaven composades només per al lluïment vocal d'en Manuel Rodríguez. Després, amb més atenció, vaig descobrir que anava més equivocat que els buscadors d'armes de destrucció massiva a l'Irak.

Qui cerqui una evolució a la música d'aquests gaditans, no la trobarà, però el que han fet, potser ho haurien de fer més grups, que és el consolidar i millorar el seu so. Segueix la línia del seu anterior "Mar de Dioses", però sense les davallades compositives hi trobàvem.

Posant l'atenció necessària descobreixes que els teclats passen de doblar les guitarres a adquirir certa independència en aquest "Paraíso en la Eternidad" que dóna a les cançons una sonoritat més interessant. El tractament dels cors també és diferent, jugant molt més amb ells i les segones veus, que juntament a unes guitarres més ràpides i agressives, marquen la diferència amb els discos anteriors. El que no m'ha convençut és el so de la bateria, massa tova per a l'agressivitat que transmeten les cançons.

I si us pregunteu si la veu melòdica d'en Manuel Rodríguez és capaç d'entonar aquesta agressivitat, doncs us diré que no, que per a això s'ha de trencar la veu, i en Manuel ens sorprèn a la llarga de tot el cd trencant-la quan la cançó ho requereix i fins derivant a una veu gutural molt convincent, sense oblidar la seva gran capacitat melòdica, tot i que això porti a que les cançons depenguin massa de les línies vocals.

Lluís