Cinc anys han trigat Spiritual Beggars a treure nou material, cosa que no hauria de passar en una banda reconeguda des dels seus inicis com aquesta. Encara que entenem que abans de passar l'estona entre tius lletjos, en Michael Amott prefereixi gastar-ho en companyia de l'Angela Gossow. Però bé, vam veure que havien fitxat a l'Apolo Papathonasios per substituir a Janne "JB" Christoffersson, qui al seu torn no ens va convèncer en absolut com a substitut de Christian "Spice" Sjöstrand. Amb Apolo al costat de Michael Amott, Per Wiberg i Sharlee D'Angelo, per als nostres gustos musicals era gairebé com tenir a un supergrup d'aquests famosets, així que ens va interessar força aquest nou disc.
Segueix sonant a setentero, segueix sonant Stoner, segueix sonant a Spiritual Beggars, però sona extremadament tediós i avorrit. No sé si és que l'Apolo no ha trobat el punt just, que els de sempre amb el nou no aconsegueixen la química necessària perquè salti l'espurna o que, tots ells han estat massa ocupats amb les seves bandes principals per dedicar-li el temps ni l'interès necessari al retorn d'Spiritual Beggars.
Haurien de tancar-los en una habitació a tots, lligar-los a una cadira i obligar-los a veure unes quantes vegades seguides "La Màscara", a veure si se'ls enganxa una mica d'allò de "chisssssspeante!".

Lluís