La data era exactament el 15 d'abril de 2000, quan Spock's Beard es presentaven a la (llavors) sala Zeleste de Barcelona com a grup convidat per Dream Theater. Des d'aquell moment el meu interès en el grup dels germans Morse es va disparar cap a nivells estratosfèrics, iniciant-se una mena d'idil·li musical amb la banda californiana que tan sols es truncaria amb la marxa d'en Neal Morse dos o tres anys després.

Suposo que l'escepticisme vers el nou camí emprès pel grup féu que "Feel Euphoria" passés absolutament desapercebut per a mi. No concebia el grup sense el que havia estat el seu principal (que no únic) cap pensant, el que era capaç de fer que "Day for Night" o "V" marquessin el camí que hauria de seguir el Rock progressiu en el nou mil·leni: la fresca i eclèctica revisió de tota la tradició del gènere. El meu escepticisme era un tant imposat, però no pas injust.

El nou treball del grup, "Octane" en el què en Nick D'Virgilio torna a prendre les regnes del combo amb un dels noms més freaks de la història del Rock, es presenta com un disc amb unes molt bones composicions, en el que sobresurt la sensibilitat, tot i que un xic massa per un grup de Rock, i d'altres tenen tota la força del Rock, tot i que un xic massa per un grup pensat sota la no poc tediosa etiqueta de "progressiu". No és que els falti benzina, però haurien de revisar que realment sigui "Octane" la benzina que gasta el seu cotxe.

Ivan Sáez