 Quan un grup compta en les seves amb un paio tan gran com Mike Terrana és senyal de garantia, és un disc que s'ha d'escoltar. Igual resulta que el disc no val res, però si t'agrada el so del colpeix reiterat i sense escrúpols d'una bateria per part d'un ésser posseït, llavors només has de seguir el rastre de Mr.Terrana. Però quan aquest mateix grup deixa de comptar amb tan privilegiada col·laboració un ja pensa que el grup passarà a ser un parell o tres de zeros a l'esquerra. Però Squealer no s'ha deixat perdre pel canvi de bateria, i han sabut suplir relativament bé el lloc, tot i que el nivell de qualitat no sigui massa comparable amb el del Déu dels cops de baqueta.
M'és difícil escriure quelcom de negatiu sobre un disc quan sé que els components del grup han treballat dur en cadascuna de les cançons i quan estic segur que la sensació que se'ls hi haurà quedat després de gravar i editar el disc haurà estat de tranquil·litat, confiança i seguretat d'haver realitzat un bon treball. Pel que a mi respecta poden tenir la consciència ben tranquil·la, però... sempre ha d'existir algun però, i en aquest cas el però és que al disc li sobra i li falta alguna cosa. Li sobra happy, perquè n'hi ha, i bastant en moltes de les seves melodies. Li falta ganxo, feeling, aquell no sé què que diferencia un bon disc d'un més de la pila. I això realment es nota, i molt, i fa que per molt que t'escoltis el disc, mai t'acabi d0entrar del tot, encara que repeteixo, les cançons no són per res dolentes, el que demostra una vegada més que no és gens fàcil fer bones cançons i molt menys un bon disc.
Sobre "In Zaire" i la part en la que algú es posa a fer el simi (sí sí, el simi, en plan u-u-u-u!! a-a-a-a!!) millor m'evito de fer cap comentari peruqè són uns pocs segons, però he arribat a sentir vergonya aliena de tan lamentable situació.
Sergi
|
