“Believe in me”, “Save me”, “Pardon me” són només algunes de les tornades que anem trobant en el decurs d’aquest sisè disc d’estudi dels nord-americans Staind, així que si us acaba de tocar la loteria potser que deixeu de llegir aquesta ressenya i opteu per ignorar aquest disc.

El dolor és una de les millors fons d’inspiració per a qualsevol ment inquieta i creativa, potser perquè deixa cicatrius més profundes que la felicitat. Staind, ens deixen alguna finestra oberta, com diu el títol del seu disc, a la il·lusió d’avançar i d’aprendre a viure, encara que l’angoixa, el turment, l’amargura i la tristesa conformen el gruix armamentístic del que es nodreix la música i la lírica d’Staind.

Tot aquest reconfortant suplici existencial es veu plasmat al disc en forma de mitjos temps i semi-balades, que estilísticament beuen de l’amargura del mal (o ben) anomenat grunge, i de la força i consistència del rock/metal de factura més actual. El toc més proper i personal de Staind el trobem en la privilegiada veu d’Aaron Lewis, una veu que ens recorda que, durant un breu lapse de temps Seattle va ser la capital mundial de moltes ànimes perdudes.

Desitgem poderosament que abans de l’edició d’algun nou disc, Staind hagin aconseguit trobar la sortida del túnel, perquè cada cop se’ns fa més complicat haver de seguir-los fins a les catacombes de les seves males experiències.

Ivan Cateura