En els últims anys hem estat amb el rotllo aquest de que si el power anava saturat, ara el gòtic melòdic, després el metalcore, després Nickelback i els seus imitadors. i així sense parar. Però tires la vista enrere, i comences a comptar quantes bandes d'AOR clàssic queden, les que tornen, i les noves dividides entre els que amb un primer cd ja sonen a clàssiques i els que prefereixen quelcom un xic més modern i. fote't, però si n'hi ha moltes més que en estils totalment saturats! I en canvi al món del rock melòdic no es té aquesta sensació de saturació, o que sobren el 90% de les bandes. no, ells van fent.
Aquest és el cas del senyor Stan Bush, onzè disc d'estudi que treu, i onzè disc que segueix la línia d'un bon AOR, amb els seus detalls a la guitarra i amb una bona veu per liderar-ho.
Serà perquè no s'assemblen tant uns als altres, perquè encara que en teoria és més simple que el power o el gòtic melòdic, en petits detalls es nota com no és una música a base d'una fórmula, sinó que surt del cor, serà pel que sigui, però trenta anys després d'escoltar el meu primer disc de rock melòdic, punxo aquest disc i puc gaudir-lo, van passant els temes i no tinc en cap moment la intenció de passar al següent per veure què tal.
Un altre d'aquests bons discos d'AOR que apareixen i que desprenen un feeling increïble de principi del disc. Sí, no és res nou, tampoc no és modern ni té unes estructures increïbles, però mola.

Lluís