Si esmentes Corey Taylor i Roy Mayorga, molts de vosaltres ja donareu per segura la qualitat de qualsevol producte del que estigui parlant. Per als que desconeixeu aquests noms: cantant de Slipknot i bateria d'infinitat de projectes entre els que hi ha, Soulfly. Si sou dels que, per desgràcia, encara no coneixeu al grup, o us a relliscat el seu primer single "30/30-150", no ho dubteu: a per ells!

Stone Sour són la taula de salvació melòdica de Corey. Aquí pot expressar la seva base més accessible sense deixar, per a res, de costat la còlera, la visceralitat, que a Slipknot n'és la pedra angular de la que no hi ha, en prou feines, escapatòria. Stone Sour són el exemple de que es poden ajuntar uns riffs potents de guitarra, la tècnica a més de la velocitat d'una bona base rítmica, i la potència amb la melodia. Si voleu expressar-ho d'una altra manera, potser és el grup més "alternatiu" que més s'apropa a les essències més thrash.

L'única pega i, collons, que ningú s'estranyi, aquesta és una crítica d'en Devi, no un espai propagandístic, alguna cosa negativa he de dir sempre!, és que el disc és lleugerament planer. La no excessiva variació entre cançons rebaixa un punt la nota final. Cançó a cançó la gran majoria són excitants, neurològicament parlant; però escoltar-te el disc de dalt a baix potser saturi un mínim més que tolerable.

Devi