Doncs bé, quan el disc va arribar a les nostres mans, el full de promoció ja deia tot el contrari, que l’Infinite estava concebut com la successió natural dels anteriors discos de Stratovarius, i quan el vàrem escoltar, els vàrem donar tota la raó. I és que, havent creat una escola amb bandes que els proven d’imitar i altres que proven de fer bona música en un estil similar, amb més o menys encert i/o qualitat totes elles, qui s’arrisca a fer un canvi que pugui no agradar al seu públic tan fidel i que aquest dirigeixi la seva atenció vers aquestes altres bandes que duen a la seva estela?

Certament el disc està molt currat i tècnicament és impressionant, temes com el primer single del disc i tema que l’obre “Haunting High and Low” són difícils d’imitar, però no ens ha deixat aquell gust que ens deixaven Timo Tolkki i els seus anys enrera. Segurament això ve provocat perquè el seu estil ha estat tan imitat i reiterat aquests darrers anys per altres molts grups, que esperàvem que aquest Infinite donés un pas cap endavant de dimensions considerables i deixés enrera aquells altres grups. Però no ha estat així, temes com “Glory of the World” podrien pertànyer al Visions o al Destiny sense que contrastessin amb els que en aquests àlbums apareixen. Això significa que no només no han avançat tant com esperàvem, sinó que s’han quedat allí mateix fent més del mateix. Cert és que “el mateix” és de lo milloret del metal de nivell mundial, però....