Normalment un té la idea en ment que l'AOR és una mica tranquilet i relaxat, i el Hard Rock és la vessant més animada i/o canyera del món rocker.
Bé, doncs els Stratosphere ens mostren amb aquest "Fire Flight" com d'equivocats podem arribar a estar, ja que dins del Hard Rock ens treuen un disc lent, pesat i avorrit en extrem. Sí que hi ha alguna melodia vocal que no està malament, algun joc de guitarres xulo, però en general, el disc només té una possible definició a la vegada que efecte: ZZzzzzzzzZZzzz. Vaig anar passant temes, i a cada un més lent i avorrit que l'anterior, fins a arribar al cinquè track "RendezVous", que hauria de dir-se "Desperta't", molt més animat, ràpid i fluid que la resta, però, instrumental. I a partir d'aquí tornem a la tònica de pesadesa i somnolència generalitzada.
Vaig començar a pensar que en Goran Edman, o no és el mateix Goran Edman que coneixem, o comença a donar signes de flaquesa, atès que cap al final del disc trobem "VIP", que és el que anàvem demanant tot el disc, quelcom animat, però aquí se'ns mostra un Goran que perd tot feeling, cos vocal i gairebé decència humana en pujar de tons i de velocitat.
Que tens una edat i no vols pujar de tons, perquè, bàsicament quan ho fas sembles una preadolescent histèrica? Val, però cerquem una altra solució que no sigui baixar tant de voltes absolutament tot, cerquem melodies que funcionin en tons baixos, cors que acotxin, el que sigui. Mira Virgin Steele, en David Defeis està vell per cridar? Doncs apa, tons moooolt més baixos, melodies que quallin, però amb un tempo i un ritme en les cançons que permetin gaudir-les, però això no, perquè això esssszzzZZZzzzzzzzZz zzz.

Lluís