Aquest és el primer treball dels veneçolans Stratuz que arriba a les nostres brutes i encallides mans (i no sigueu malpensats/es amb això d’”encallides”...).

“The Last Angel” és el títol que engloba els vuit temes d’aquest cd, que sumats als dos bonus tracks (procedents, possiblement, d’algun enregistrament anterior), fan deu. Deu si no em fallen les poques matemàtiques que em va ensenyar la senyoreta Fitus i les encara menys neurones que es capfiquen en subsistir sota la meva torturada cabellera. Deu, que són deu bombes de bon Death Metal, en què la base rítmica es descubreix d’una solidesa considerable i les guitarres van fent de les seves, a talls més ràpides i esmolades, a talls més pesants i contundents. Això si, amb algun toc melòdic marcat pels ambients que de tant en tant es marca en Franklin Berroterán als teclasts (també responsable de les veus i del bon registre aconseguit amb aquestes) i per les esporàdiques aparicions que fa una damisela que respón al nom de María Elena Ramírez, ficant la seva bonica veu a alguns temes d’aquest “The Last Angel”. Maca i innocent veueta se li hauria de dir a la d’aquesta jove si la comparèssim amb la d’en Franklin, que malgrat i ser bastant regular en la seva guturalitat, de vegades es torna una mica més brutal.

Per ser un disc autoproduït i autofinanciat al 100% no té pas un so dolent, però de totes maneres és millorable, que ja és el que sol passar amb nou de cada deu discs.

Alguns dels temes estan cantats en la seva llengua vernàcula (si, he dit “vernácula”, no “cavernícola”, animals!!!), el castellà, mentre que d’altres ho estan en l’idioma del país de los óssos Yogui  i Bubu, tot i que dubto molt que els amics d’Stratuz es dediquin a anar per la seva localitat, Caracas, robant els cabassos del personal que es trobin pel carrer, com feien aquells.

La temàtica de les seves lletres no és especialment variada, tot i que tampoc monòtona, i es decanten per la línia de protesta vers alguns sectors d’aquesta merda de societat, especialment l’eclesiàstic, però des d’un punt de vista més intrínsec-personal, que en si és l’altra font de la que beuen a l’hora d’elaborar les seves lletres. Per cert, d’aquestes s’ha de dir que algunes s’han quedat fora del tema i no apareixen en el llibret del cd, suposem que per falta de calés per ficar més planes. Han mostrat unes grans dots d’humanitat en no posar una lletra més petita i així eviten que al llegir les lletres, petites i forçades,  t’estallin els ulls en sang, tacant tota la teva roba: ja sabeu com es posen després les mares quan han de frotar...

Ja us dic, bon disc i ben executat, no per pujar-se per les parets, però si prou bo com per fer-vos amb ell si teniu l’oportunitat.