Ara fa pocs anys vàrem tenir dos retorns tant impactants com agradables: Europe i Stryper. Jo mai havia estat gran seguidor de cap dels dos grups, però els seus respectius cds que significaven el seu retorn als grans escenaris, simplement em van meravellar. Europe tornaven amb un hard rock més lleuger però molt més modern. Per la seva banda Stryper tornaven amb magnífiques cançons com la pròpia “Reborn” d’un hard rock modern i de tints progressius que et deixava captivat.
Doncs bé, no sé si ha estat perquè als concerts s’han trobat que només hi anava el públic més gran que ja n’era fan abans de deixar-s’ho estar durant els 90, però ambdós grups han fet el mateix pas enrere: deixar de banda tot el que podien tenir de modern les noves composicions i tot i que no proven de retornar al so que tenien fa vint anys sí que són cançons sense res més a destacar que no sigui el fet que no destaquen per res. És hard rock un punt més pesat del que feien abans del seu retorn, anant clarament a cercar aquell públic que tenien fa segurament masses anys i que ara ha madurat. Als qui a part de madurar, hem evolucionat i ens hem adaptat als nous sons, ens deixen de banda, i es queden amb el públic que no vol el que escoltava de jove, però sí que vol un disc del seu grup favorit que es pugui escoltar ara que té vora 40 anys.
Enfocat a aquest públic és un bon disc, hard rock madur, no massa cridaner ni ràpid, però a la resta ens han deixat orfes d’aquell hard rock amb classe i modern a la vegada que pocs poden i saben fer.

Lluís