Susperia són aquest grup de Thrash/Black melòdic amb algun toquet més heavy-power i algun detallet més actual que mai han acabat de triomfar. Ho notareu sobretot perquè si haguessin triomfat ara tindríem entre una i dues bandes en cada discogràfica que apareixen del no-res i s’atribuirien una etiqueta com la de Thrash-Black Melòdic que fins ara no identificàvem massa.
Però encara que no tinguin el reconeixement merescut, aquests noruecs ni decauen ni es deixen influenciar, segueixen amb la seva fórmula de combinar temes més agressius amb altres més melòdics i fins i tot enganxosos en casos concrets (porto quatre anys amb la fotuda melodia del “Devil May Care” al cap, sort que només era un EP). No negaré que són una banda a la qual tinc especial consideració, però tampoc diré que el que fan és perfecte (de fet, segurament si els temes melòdics fossin un punt més agressius i els més agressius tinguessin una mica més de melodia, tindrien més acollida). Està molt bé en el sentit que des dels seus inicis tenim un so molt personal, segueixen una línia clara i contínua d'evolució, i mai proven de fer més del que poden, i aquest nou cd no és cap excepció.
Sempre els havia trobat cert paral·lelisme amb Grip Inc, oferint-nos un Thrash d'alt estànding especialment indicat per a aquells que fa dècades que vam deixar a una banda el Thrash més tradicional. Ara, amb la mort d’en Gus, suposo que els Susperia hauran de fer el seu camí en solitari (si no comptem com acompanyants als Amset que els van copiar un artwork i el nom del grup com títol del seu disc). Però esperem que aquest camí el segueixin fent amb la mateixa dignitat i qualitat que fins ara, que això no és poc en aquests temps.

Lluís