Debut discogràfic del que fa una dècada i mitja hagués estat el supergrup del moment, i que ara veiem com un grup de noms famosos, als quals han fet fora de les seves bandes i que no s'han sabut adaptar als temps que corren.
Noms com André Matos, TimoTolkki, MikkoHarkin o JariKainulainen eren noms respectats en l'escena melòdica, mentre que ara els veus com aquells que no paren de fracassar una vegada i una altra, resistint-se a evolucionar i també a deixar-ho. Es deuen haver ajuntat en ser els únics d'aquest món que no ho veuen així (bé, en faltaria algun de Rhapsody i d'HammerFall per aquí, però després ja seria un circ).
El que m'estranyava veure per aquí és a l'Uli Kusch, qui va deixar Helloween i Gamma Ray quan va creure que calia deixar-los, i després ha anat creant i col.laborant en bandes que han resultat demostrar que té un molt bon gust musical i un molt bon olfacte (Masterplan, BeautifulSin, etc.). Però bé, en sortir aquest "In Paradisum" al mercat, l'Uli Kusch ja apareixia com a ex membre de la banda. Sospito que va passar alguna cosa similar a Metalium, que quan Chris Caffery o Mike Terrana van veure que l'única cosa que tenien eren esperances de vendre pels noms (encara que se'ls inventessin, com en el cas d'Hene Basse), sense res que oferir a nivell musical, doncs van anar per la seva banda. amb menys èxit? Potser sí, però mantenint la dignitat.
I això és el que no té Symphonia, dignitat. És fer el que ha fet en Tolkki una vegada i una altra, repetir les cançons més pastelones d'Stratovarius, l'única cosa que ara compta amb André Matos a les veus. i ja està.

Lluís