Introdueixes el cd al reproductor, destapes una cervesa (o et serveixes un güisqui), t'apalanques en el teu sofà preferit, li dones al play, i de la hòstia que et fot a tot el cap et quedes incrustat on estiguis durant tot el disc empapat per la cervesa que t'acabes de llençar per damunt. És com si haguessin agafat el magnífic "V" i l'haguessin banyat amb el Metall més pesat i brillant. Amb això em refereixo a que l'amic Michael Romeo ha agafat la seva distorsió i l'ha fregida d'un sobrevoltatge per treure uns riffs a lo Pantera que, acompanyats d'un Russell Allen (veu) en un moment immillorable, i una base rítmica impecable, et poden fer platejar el cap de la impressió.

Compte, no aneu a pensar que ara els Symphony X es dediquen al thrash. Ni de lluny han abandonat el seu estil característic de Metall Melòdic virtuós amb tocs èpics. Només li han donat una petita volta de cargol (un cargol de punxes, això sí). Per suposat, Romeo no només s'ha dedicat a fer el bèstia. Trobareu tot tipus de solos impressionants i preciosistes, duets amb els teclats (Pinnella està també que se surt, per variar)... atents a "Incantations of the apprentice" ala referència fugaç a Fantasia...

En definitiva, el que jo anomeno un disc ceba. Cada nova capa que descobreixes representa una nova manera de gaudir d'ell. Senzillament magnífic.