Els ha costat uns quants anys a aquests americans editar el seu nou treball d'estudi. “Paradise Lost” es presenta com el seu setè àlbum (sense comptar directes, ni recopilatoris, ni coses rares) i la sensació general és d'incertesa entre un treball ben fet i un disc amb contingut no habitual de Symphony X. Sembla que el Metall Progressiu com a tal està deixant-se de freqüentar o potser està en procés d'adaptació als actuals temps, ja que si fa uns anys Dream Theater es van deixar influenciar pel so més thrash de Metallica per donar-li més agressivitat a les seves idees, Symphony X van fer una mica el propi (amb el thrash de Pantera) en el seu anterior “The Odyssey” per ara, amb aquest “Paradise Lost” consagrar el seu nou so, potenciant l'agressivitat en els riffs en detriment del costat més progressiu dels orígens de la banda. Positiu o negatiu? Bé, com totes les decisions que impliquen a les masses, haurà detractors i alabadors, però el que realment val és l'anàlisi dels resultats. “Paradise Lost” perd virtuositat en els solos de Romeo i relega a un segon o fins i tot tercer terme la presència de teclats i baix, però per contra, la presència de la bateria es fa més destacable, sent aquesta la que adopta un paper més principal en el so de la banda.
Symphony X són grans músics i una vegada més han editat un altre gran treball, però el seu so queda lluny del que van tenir antany i els treu aquelles habilitats o aptituds que els destacaven per damunt de qualsevol altra banda. Això no impedeix que “Paradise Lost” sigui tractat com bon disc però sí que el vulnera.

Sergi