Obviarem les clàssiques i típiques presentacions de qui són Symphony X i què representen per al gènere del Metall Progressiu. "Iconoclast" és el vuitè ja disc d'estudi de la banda americana liderada per Michael Romeo i co-liderada per Russell Allen. Uns 15 anys han passat ja des d'aquells comentaris que deien que aquesta jove banda americana eren els fills naturals de Dream Theater, els qui lideraven el gènere en aquests moments. Després de tots aquests anys, disc a disc, Symphony X s'han guanyat el seu propi lloc en el gènere i han arribat a fins i tot eclipsar als quals para molts encara són els millors. La banda de Michael Romeo, sense sortir-se del Metall Progressiu va apostar al seu moment per l'agressivitat combinada amb la qualitat, els tempos rars i el virtuosisme, i sens dubte van donar en el clau.
"Iconoclast" no és per desgràcia una evolució o consolidació en la seva carrera. Sí és fer un pas al capdavant en el que agressivitat i velocitat es refereix, però no amb això aconsegueixen un millor resultat. El so és 100% Symphony X, sense massa sorpreses, però alguns temes no aporten massa i podríem obviar-los. En haver apostat pels temes de llarga durada el disc s'acaba fent alguna cosa pesat per moments, havent-hi un clar contrast entre les cançons de qualitat i les que podrien passar desapercebudes.
La conseqüència de tot això és que un disc carregat de qualitat i intensitat no sempre acaba obtenint el resultat esperat. "Iconoclast" té bones cançons, grans detalls, però en la seva conjunció no acaba de quallar ni aportar el que un desitjaria després de 4 anys de sequera discogràfica de la banda americana.

Sergi