Ens van enviar aquest cd sota l'etiqueta de "Progressive Power Metall", i sí, té de progressiu, i té de power metall, per tant, aquesta vegada el que es dedica a etiquetar a les bandes, se salva.
El que no es salva és el cantant dels alemanys Tangent Plane, Jan, a qui caldria torturar per fer el mateix amb qui escolta el disc.
Val que sigui música tant progressiva com a experimental, sent una banda extremadament original a l'hora de buscar sons i recursos, estructures, riffs, etc. Una imaginació desorbitada és del que disposa aquesta gent, i a més saben fer que tot qualli perfectament i que, a més, no sigui massa difícil de digerir.
Però Jan devia dir-se a si mateix "guaita, els meus músics estan fent coses súper rares i que els estan quedant de mort, i jo també sóc un músic de la banda. ergo, vaig a fer coses rares que quedaran bé". I. no.
Tant en veu melòdica com amb la veu mig trencada és un magnífic cantant, sempre que segueixi les melodies i/o els ritmes dels temes. El problema ve quan cada dos per tres, decideix no seguir a cap dels seus companys músics, posar-se a cridar sense raó aparent, cantar en tons molt diferents als de la música, etc.
La intenció segurament és bona, la major part del que fa està molt bé, però aquesta petita part que no està bé (ni de casualitat) fastigueja el que podria haver estat un dels millors discos de metall progressiu d'aquesta primera dècada del mil.lenni.

Lluís