Dalí, Van Gogh, Edgar Allan Poe, Devin Townsend o Chuck Norris són alguns exemples de genis de l’art amb lleugers problemes mentals o, perquè no dir-ho, que estan com una puta cabra. I precisament amb nom de malaltia mental, ens arriba des de Grècia el segon treball de Tardive Dyskinesia, una banda formada per gent que tampoc està massa bé del cap, signe inequívoc de grandesa i creativitat suprema.

“The Sea of See Through Skins”, és el segon i impressionant treball d’aquesta banda. Amb l’insana intenció de transmetre les seves paranoies mentals a l’audiència que vulgui arriscar-se a viure-les de prop, Tardive Dyskinesia ens ofereixen un treball totalment hipnòtic, encara que també extremadament tècnic i estructuralment complex. A nivell estilístic els podríem situar a mig camí entre el Math Metal i el Deathcore, amb la referència musical clara i inequívoca de Meshuggah. Aquesta comparació amb Meshuggah és necessària, encara que a l’hora bastant injusta, doncs Tardive Dyskinesia tenen prou personalitat com per no haver de recórrer a comparacions amb altres bandes. Les cançons que conformen aquest treball no arriben a la complexitat malaltissa de Meshuggah, cosa que permet a T.D. tenir més marge per no caure en la monotonia ni l’avorriment.
Així tenim un enorme treball on brutalitat, complexitat i creativitat van units de la mà per crear alguna cosa més que cançons; per crear experiències sonores i mentals.

La nota de premsa que ens han passat avisa que el disc no és recomanat per a gent que pateixi desordres mentals ni epilèpsia, i no ens estranyaria que l’advertència tingués part de raó.

Ivan Cateura