Aquest és el cd amb el qual Christopher Johnsson ha anunciat que deixa de cantar, ja que la seva veu ja no és el que era i no gaudeix amb això... simplement haurien molts d'altres aprendre d'ell.

Centrant-nos més en el cd, és un bon encert combinar les veus de Snowy Shaw i Mats Levén en l'apartat masculí, una més estripada i amb més força i altra més melòdica, i en el femení les de Katarina Lilja i la de la soprano Hannah Holgersson.

A part d'això, seguim amb aquestes melodies que ens duen cap a un Orient Mig del passat, cada vegada amb més maduresa (el que sol comportar, i aquesta no és una excepció, pèrdua de potència en l'apartat musical), i seguim insistint en aquests cors epopèics que en moltes cançons, a part de ser la marca identificativa de Therion, són el toc perfecte.

Però insistir a ficar aquests cors en gairebé tots els temes és una cosa que no acabo d'entendre, a la meitat d'una gran cançó com és "Tuna 1613". Therion cada vegada més melòdics, amb menys contundència, encara que de vegades sembla que tendeixin a convertir els seus temes en més pesats, alguna cosa Doom, altres vegades, com el tema que dóna títol al cd, poden arribar a recordar-nos a Blackmore's Night.

D'una banda tenim gran qualitat, com sempre, de part de Mr Johnsson, però d'altra banda perdem cada vegada més força, potser el problema sigui que sóc una persona immadura però no m'agrada aquesta forma de madurar dels grups, i que cançons com "The Wisdom and the Cage" que comencen amb força i amb algun momentet death, passin a un doom melòdic i acabin com metall melòdic amb veu operística.

Lluís