Sempre comentem que hi ha bandes que haurien d'haver-se retirat fa anys, fins i tot dècades, per mantenir el prestigi aconseguit i no fer el ridícul. Però normalment ens referim a bandes clàssiques dels 70 o els 80, i no a bandes que van tenir l’apogeu fa vora dècada o menys.
Theater of Tragedy, des que van reaparèixer el 2006 amb aquell insuls “Storm", sembla que vagin donant pals de cec, a veure què es porta, i per on es mou el seu públic actual. Aquell “Storm” era un rock gòtic… sense més. Vist el poc èxit (o es van adonar que el disc era soporífer), ara tornen a canviar i ens presenten una estranya barreja de rock-metall gòtic-simfònic d'aquest típic que tant de moda està i que tan farts ens té amb veu melòdica femenina, combinat a parts amb un doom de veu gutural masculina. I dic a parts, perquè és així, canta una part el tiu sobre música doom, i de cop apareixen unes bucòliques melodies on canta la senyoreta.
No han anat més enllà del que és típic i tòpic en les cançons on només hi ha veu femenina, i han fet alguna cosa estranya i difícilment digerible en els temes amb veu femenina i masculina.
Encara que després del primer cd de Liv Kristine pel seu compte jo vaig ser dels qui la va criticar i esperava que tornés a Theatre of Tragedy per seguir amb el que feien, ara m’empasso les meves paraules, aplaudeixo l'evolució de la rossa i els demano a Theatre of Tragedy que es retirin d'una vegada, que ja hi ha massa grups que molesten, no cal fer-ho sota un nom tan mític.

Lluís