Després d'haver clausurat Extreme i danyat sensiblement a Van Halen, Gary Cherone torna amb un projecte totalment propi. Es tracta d'un disc "industrial/techno" com ell mateix el defineix... La vessant industrial deu ser perquè és tan avorrit com veure a una màquina fabricar perns durant vuit hores seguides (és a dir, no té res a veure amb uns Rammstein, per exemple -i vull insistir en el "res"-). Lo de techno deu ser pels sons estranys que s'aprecien a la llarga de la tediosa escolta.

He intentat fer una crítica objectiva d'aquest disc, però és que, tot i que els músics siguin bons i en Cherone canti millor que mai (que s'agraeix), són les cançons les que no m'entren. No sé si és que a mi aquest estil no em va (no ho entenc... no m'arriba), o és que simplement no hi ha res a treure'n. El curiós és que varies cançons comencen bé, sembla que van a pagar la pena, tenen una melodia agradable, però de sobte entra una tornada cacofònica i s'ho carrega tot. El pitjor és que un cop ha sortit la tornada, és el que més es repeteix, amb el que l'únic que et ve de gust és agafar el disc i emprar-lo de posa-vasos (és una opció personal, també el pots llençar en plan bumerang, però amb l'esperança que no torni).

Repeteixo, potser és un bon disc... però de segur que no ho tornaré a escoltar; ja tinc suficients canes a la barba.