Després del seu intent d'imitar als Metallica amb el seu anterior disc, i d'apuntar-se a la moda de 300, per fi tenim un xic de seny en aquest grup i tornem a terrenys més “cores”, que bàsicament és on van despuntar i pel que estan en la discogràfica que estan. S'apunten a la moda que fa poc ha aparegut als USA i de la qual ja teníem una primera mostra amb l'últim disc de regravacions dels Kiss: el posar el títol en japonès i ale, espavíla’t a saber com carall es llegeix i què llets significa.
A part d'això i les lletres centrades en mitologia grega (totalment lògic si considerem el títol en japonès), tornem a un metalcore del més melòdic i accessible, encara que al seu torn, bastant madur i ben treballat.
Encara que no sigui tan visceral com els seus primers discos, i no impacti tant a una primera escolta, cal reconèixer-los un gran treball i un molt bon resultat, millor hagués estat si haguessin escurçat alguns temes (i és que parlem de metalcore, no de res que s'assembli a Haggard o a Dream Theater), però bé, tampoc és que es facin llargs, simplement amb menys hagués quedat millor.
Bona nota per a la música de Trivium, per al seny de qui els va dir que imitant a Metallica no anaven per bon camí, i per als qui van ser lo prou humils per acceptar-lo.

Lluís