Primer treball discogràfic d’aquest grup brasiler, mini cd de quatre temes (el primer una intro) editat conjuntament a 4 temes més d’una demo anterior.

En general, és molt difícil definir aquest estil, ratlla molts tòpics, però per sort no cau en cap d’ells i en resulta quelcom força original.

És un metal barrejat amb tocs celtes i folk-indígenes, i sospito que m’hauré d’explicar: usen molt la flauta (l’instrument musical) i la guitarra acústica, i tot i que les melodies celtes siguin molt properes a les mitjevals, Tuatha de Danann, a diferència de la majoria de grups actuals, es decanta cap a les celtes. La part que anomenem folk-indígena, és perquè aquesta flauta (instrument musical) i la guitarra acústiques tenen un so que ens recorda més als grups de peruans que recorren tota Europa tocant per carrers i places que no pas als instruments (musicals que normalment s’usen a Europa.

La part metàl.lica es fonamenta en el Metal Melòdic de tendències Power Metal europees, tot i que la veu passa de la típica veu escola Kiske a tons més profunds i guturals. Ens preguntem si el cantant, Bruno, és capaç de fer això mateix en directe i compaginar-ho amb el fet que també és ell qui toca la flauta (en tant que instrument musical).

Els quatre temes finals (recordem que pertanyien a llur demo “Faeryage”) tenen alguna deficiència en quant a la veu (que encara estava un xic “verda”) i als temes un xic massa típics, fins i tot tenim el tema “Oisin” que ens pot recordar en algun moment al “Son of an Eagle” dels també brasilers Steel Warrior, suposem que això deu ser causat per les influències musicals comunes, la mateixa cervesa.... Tot i això, allí ja es veia aquest gust per mesclar les melodies celtes i instruments acústics amb el Metal, el diferenciar dues tonalitats de veu i el voler treballar força els temes.

La part negativa del disc seria aquella on acaben caient en els tòpics, tot i que ho matitzarem: La portada, amb els típics guerres víkings dibuixats, tot i que aquí no és un o dos guerrers si no una cinquantena i una espècie de bard amb un arpa, a part, que no és un dibuix típic d’aerògraf  si no més aviat als dibuixos de còmic amb colors planers i clars. I les lletres, parlant de guerrers, elfs, fades, etc... tot i que si ens fixem en l’apartat dels agraïments, veurem com també els inclouen allí, potser per demostrar que hi creuen mínimament o si més no, per excusar un xic la temàtica de les lletres. Molts grups que porten més d’una dècada tocant haurien d’aprendre’n.